Premi Literari D’ Ondara Sió: segon premi

Publica(ment) Bipolar

Fa catorze anys que em van diagnosticar. Durant aquest temps he fet servir l’escriptura de forma terapèutica, curativa. Després de fer la mudança a una casa bonica, lluminosa amb espai vital per mi i els meus llibres, i d’intentar fer realitat allò que deia la Virgina Woolf de què una dona necessita una habitació pròpia per escriure, vaig dedicar-me a escriure la meva experiència amb la malaltia. Publica(ment) Bipolar és una crònica resumida d’aquest relat que vaig començar a pensar fa molt de temps i a escriure no tant.

Tornant d’un viatge a Donostia en el tren de les 16:10 el dissabte, i llegint el diari vaig trobar l’anunci d’un concurs literari a Euskal Herria. Encaixava prou i em vaig guardar el retall de la pàgina. Tot seguit vaig buscar al mòvil concursos literaris, crec que devia ser així com va anar, no ho recordo gaire. I vaig trobar el d’Ondara Sió, on encara encaixava més perquè era a casa a Cervera (Lleida), acceptaven relats en català i el convocava un associació de familiars de malalts mentals. Vaig resumir les pàgines que tenia escrites, li vaig donar forma i el vaig imprimir, grapar, posar al sobre, i enviar, com si d’un ritual que m’hagués de portar sort es tractés.

Bé, finalment vaig guanyar el segon premi ex aequo. Entre celebracions amb dues amigues i llibres que volia comprar crec que el premi em va sortir en negatiu. Aquí us deixo la crònica que van fer des de l’Associació Ondara-Sió. Fou una entrega de premis molt maca. La ciutat de Cervera estava engalanada per la Festa Major, i la companyia dels meus pares va ser inmillorable.

No us enllaço ni enganxo el texte perquè es molt personal. L’han llegit molt poques persones. El que sí puc copiar és el fragment que vaig llegir, i que diu així:

“Perquè quan la malaltia em guanya la boira puja, i está molt temps tapat, fa fred, no veig més enllà del que els meus pensaments em permeten. És una boira molt densa on només es senten les veus del meu cap que em criden, m’ interpelen des de totes direcccions: a prop, lluny, dreta, darrera meu, esquerra, fortes i emprenyades, dolces i conciliadores. En aquestes ocasions em sento perduda, fora d’aquest món, inmersa en un món particular, el meu món enboirat i ple de veus. La malaltia guanya durant aquests dies i jo amb molta por lluito perquè passin. Perdo la noció del temps, em passo dies sense dormir o dormint poc, lluitant per un silenci que faci escampar la boira, fer adormir la fera i veure el sol brillar de nou”.

Publica(ment) Bipolar

OndaraSio

OndaraSio1

Difòn la idea!
0

Deja un comentario