Del desert d’estels. Viatge a Marroc (2009)

Erg Cheebi

Erg Cheebi: la riba del Sàhara

Sortim de Merzouga després de passar dos dies a la calitja del desert. El paisatge fins aquest tram del viatge ha anat combinant la gama del verd de les palmeres i la resta de vegetació de l’oasi de Taffitalet amb la gamma dels marrons, ocres i daurats de la sorra de les kasbah.

Hem arribat al sud de Marroc. L’ exotisme d’aquestes latituds em fan recordar els contes i llegendes de les mil i una nits i d’Aladdin. Pobres referents d’una educació eurocèntrica, avui dia inútil i inconcebible.

La pell de les persones s’enfosqueix producte d’una protecció mil·lènaria i natural contra la llum intensa i brillant del sol del desert.

Les nits al desert

Hem dormit a una kasbah on ens han tractat amb tranquilitat i amabilitat. I continuo admirant-me de la diversitat d’insectes i de la magnificencia que els envolta. Les enormes abelles del desert.

abelles del desert

La nit pasada l’hem dormida al ras del desert envoltats d’un mar de dunes de sorra taronja fosc. Hem fet camí cap endins del Desert del Sàhara pujats en camell. Un animal lligat invariablement a l’ imaginari que tenim del món àrab. La silueta ombrívola meva i seva reflexada a la sorra em recorda que, aquest camí fet per als turistes, només és una ombra d’aquell camí autèntic que fèien els nómades que poblaven aquestes terres abans que la globalització difuminés els usos i els sentits vertaders. Simplement no deixo de pensar en que som turistes, i que aquest muntatge,  una atracció de fira.

 De totes maneres les dunes han causat en mi la mateixa impressió d’aquell que contempla el mar per primer cop: fascinació i temor. Igual que les abelles el desert és magnífic, grandiós, inmens però a la vegada monòton, lineal. Es succeeixen duna rera duna en un continu espai-temps gairebé sense vida. Erm, al desert gairebé la sorra és la única que té vida.

Hem dormit sota una manta tota cosida d’estels, de la que tant en tant se’n despenjava un volent venir fins a nosaltres desconeixent que aquest desitg és el trajecte fins la mort. Les fugacitats d’aquests moments perduraràn molt temps a la meva retina. Com les coses vertaderes de les que no hi poden haver fotos possibles i només romanen a la memoria. La fugacitat de l’eternitat.

Aquesta nit he nedat entre

         milions de brillants anomenats estels en un mar anomenat cel.

 Contemplar els estels es fer-se les grans preguntes de la Humanitat, qui som? Perquè estem a aquest planeta i no en un altre? Perquè estem vius? En tots aquells estels que veig hi ha algú que es fa aquestes preguntes en la llunyania dels anys llum? Els estels són eterns,  nosaltres estem de passada però ja som antics. L’ eternitat de la fugacitat.

 Després he vist sortir la lluna que, amb el seu mig somriure, ha enlluernat als estels, que han decidit retirar-se i amagar-se i fer-se invisibles. Paradoxalment amb la nit ha vingut la claror de la llum de la lluna. No és un estel, no tremola, es manté fixa, radiant, segura, ancorada. Aquí a Ergg Cheebi és més gran, més blanca, més clara, somriu amb més força i la seva llum transforma la sorra daurada de les dunes en una silueta fosca i negre.

Tot i ser la reina mitificada de la nit

                             aquesta nit els estels i el desert m’han robat el cor.

Marroc

Difòn la idea!
0

One Reply to “Del desert d’estels. Viatge a Marroc (2009)”

  1. […] será fins el 2009, sis anys més tard, mentres preparava el meu segon viatge a Marroc que vaig tornar a pensar en aquella escriptora sociòloga marroquina. A la biblioteca municipal […]

Deja un comentario