Medio sol amarillo

Portada

La guerra més cruel i llarga

El recorregut del llibre

Medio sol amarillo és un llibre que ha costat acabar. No perquè estigués mal escrit, no perquè la història decaiés, no perquè fos incongruent, ni fluix, sino perquè el relat es tan sumament cru que, com la guerra que explica -la de Biafra-, es fa llarg, dur i difícil de païr. I de reprendre’l amb ganes, quan saps del cert que el que t’explica no és, ni ha estat, ni serà fantasia o ficció.Dedicatoria

El llibre el vaig comprar el dia que la Chimamanda va venir a Barcelona al CCCB, per a que me’l signés la mateixa escriptora nigeriana. I tot just tres mesos més tard el començava. Ara que hi penso, acostumo recordar on acabo els llibres -fins i tot en alguns ho tinc anotat al costat del meu nom- però mai quan ni on el començo.

Medio sol amarillo el vaig acabar fa un mes, si fa no fa, un cap de setmana que vaig passar en un marc incomparable com és el del mar empordanès. I ara m’agradaria fer-vos cinc cèntims.

Medio sol amarillo de Chimamanda Ngozi Adichie

De igual manera que Americanah, Medio sol amarillo té unes quantes pàgines (540 pp.). El dos primers terços del llibre passen ràpid, les pàgines àgils s’escolen entre les vides de quatre o cinc personatges principals (les germanes bessones Kainene i Olana, el professor Odenigbo, en Richard,  i en Ugwu) que viuen les seves vides amb tanta normalitat, que una es pregunta si les guerres es forjen del no-res, sorgeixen sense més enmig de les vides pacífiques, i animades de les persones d’ una societat.

No obstant, el darrer terç del llibre és llarg, és dur. La guerra de Biafra  sembla no acabar mai. Les penúries son cada cop més grans i la injustícia de l’episodi històric viscut es fa palesa en la gravetat de cada història quotidiana amagada a les pàgines del llibre. Un dels relats que em va colpir i amarar de fàstic és quan, mancant d’alguna cosa que dur-se a la boca, una mare angoixada per la malaltia d’una de les seves filles, fa sopes d’un gos sarnós.

Quan arriba el final, les darreres pàgines semblen més blanques, la natura més verda, el cel més blau, i respires alleugerida. La guerra ha arribat al final, però amb la derrota vindrà la humiliació, segurament. El final no es alentador.

La pel·lícula

Aquest llibre ha estat dut a la pantalla gran per la indústria nigeriana de cinema l’any 2013. No he pogut tenir accés, a través de les plataformes de les que disposo, al film. Es pot adquirir, no obstant, a Amazon. Us deixo el cartell i el trailer.

Medio sol amarillo

Difòn la idea!
0

Deja un comentario