Svetlana Alexievich: la veu de les persones silenciades

SA1bis

Dos llibres d’una Nobel

Lectures d’estiu: el métode de la Alexievich Nobel

Lectures d'estiuAquests dies d’estiu després del curs, com molta gent que conec, es reprenen lectures oblidades o lectures pendents</strong> a la cua dels llibres imprescindibles per llegir. Vaig marxar de vacances molt d’hora, a finals de juny. Va ser aleshores quan vaig triar els quatre llibres per aquest estiu. Un d’ells era el de l’Svetlana Alexievich La pregària de Txernòbil. La resta de llibres els podeu veure a la foto.

En el seu dia va ser regal d’aniversari de la meva mare. El tenia pendent de feia, si fa no fa, tres anys? Ben bé segur. A pesar d’això no havia caigut a l’oblit de la cua de llibres pendents, especialment per dues raons. La primera es que a Filmin podreu trobar un documental que porta el nom de Voices of Txernobil, que em recordava cada cop que el passava de llarg la necessitat de llegir l’obra original tant imprescindible i necessària com aquesta. La segona raó? El vaig treure del vertical de la lleixa i el vaig posar visible davant de la resta de llibres, fet que feia que el veies cada cop que entrava a l’estudi. El record d’un documetal de Jon Sistiaga també m’empel·lia a recordar i a voler llegir imperiosament sobre el fet del que parla el llibre de la premi nobel bielorussa, Svetlana Alexievich. El documental el teniu al final del post.

La pregària de Txernòbil

Pel seu títol ja podreu saber per quins camins aniràn les pàgines de l’Alexievich. De totes maneres, no tracta el tema des d’una perspectiva asèptica, història, objetivitzant, sino tot el contrari. Sino que dona veu a les persones, a les situacions, a les vivències, els records i la manera d’enfocar la seva vida després del desastre passat el 26 d’abril del 1986 quan el reactor de la central de la ucarïnesa central de Txernòbil va explotar i van saltar totes les alarmes.

AlexievichEl llibre està dividit com una pregària, amb tres parts. Jo que no tinc habitud en això de pregar, no he acabat de trobar un sentit a la divisió de temes, però el material de les entrevistes trànscrites i escapçades per oferir allò més significatiu, era tan insolent per si sol, tant sumament dolorós que s’anaven grabant a foc imatges, sentiments, errors humans i sacrificis heroics totalment (in)conscients.

Dos moments claus del llibres són obviament la primera frase y la darrera. Si més no, per mi ho són. En aquest cas m’atreveria a dir que la Svetlana Alexievich els tria de forma superba, i no em refereixo només a les paraules, sino als moments, a les entrevistes sel·leccionades. La primera és un història d’amor i cures d’un liquidador i la seva esposa. Una història que podeu preveure com acabarà, com diu la mateixa entrevistada: parlant de l’amor i de la mort. Després el final, els nens i les nenes, el com veuen el que nosaltres díriem futur i que per ells es una paraula buida, negre i finita. Llàgrimes al començar, llàgrimes al acabar. Nuclears no, gràcies. Mai més. Si us plau. Recordem. Llegim llibres com aquest.

La guerra no tiene rostro de mujer

El segon llibre de la premi nobel del que vull parlar-vos es La guerra no tiene rostro de mujer i que vaig llegir potser fa vora tres anys, just abans de comprar i no llegir l’anterior. D’aquest no puc donar tants detalls perquè fa temps que va passar pels meus ulls.

El mètode es igual a l’anterior, un recull d’entrevistes. En aquest cas a dones que van participar en la Segona Guerra Mundial en la que Russia es va enfrontar al nazis alemanys. Recordo que aquestes dones podien estar a la reraguarda, però també al front, a primera línia fent d’enfermeres o bombarderes o pilots d’avió o sapadores o ingenieres o telecomunicadores.

 

Difòn la idea!
0

Deja un comentario